Considerant el nombre de centres de culte, el cristianisme evangèlic és actualment la segona confessió amb més implantació a l’Estat espanyol. Hereu de la Reforma i dels posteriors avivaments, fonamentalment nord-americans, dels segles XVIII i XIX, el moviment evangèlic comprèn una àmplia diversitat de grups i denominacions amb les seves variades sensibilitats, orientacions i models organitzatius. La Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE) i el Consell Evangèlic de Catalunya (CEC), que agrupen gran quantitat d’esglésies, il·lustren de manera representativa aquesta pluralitat denominacional.

No obstant això, les pràctiques evangèliques no es limiten a l’espai privat dels seus centres de culte. En un camp religiós com l’espanyol en el qual el catolicisme exerceix una posició preponderant, els espais urbans de Madrid i Barcelona són escenaris on també es poden trobar expressions evangèliques com cultes i concerts celebrats tant a l’aire lliure com en immobles de titularitat municipal, predicacions i repartiment de tractats a les vies i diàlegs públics sobre doctrines i creences a les universitats. Aquestes manifestacions ens condueixen a preguntar-nos com s’articula la vivència de la ciutat secular des de la perspectiva de la construcció identitària evangèlica, així com l’abast de la seva presència respecte a altres col·lectius.

Per aquesta raó, ens aproximem a aquestes expressions públiques de religiositat des de la seva pròpia dimensió de fer-se visibles, considerant qüestions com el mode (obert/discret) en com es presenten, l’ús de repertoris de mobilització (tradicionals/innovadors) i les lògiques que les sostenen (imperatiu cultural de l’evangelització).